Espiadimonis




Aquest agost hem anat alguns dies a banyar-nos a la Ribera salada. És un riu de petites dimensions d'aigua molt neta que neix a Cambrils (Odèn, Solsonès) i que passa per Ogern (Bassella, Alt Urgell) finalitzant el seu recorregut quan esdevé afluent del Segre.

És un riu ple de vida, almenys d'espècies d'insectes. Per a mi les més rellevants són els espiadimonis. Sempre m'ha fascinat el seu vol, d'ales primitives però tan eficients. Semblen helicòpters, aturant-se amb precisió a l'aire per a caçar insectes al vol.

El cas és que després d'una remullada al riu vaig dedicar una estona a fotografiar-los. Aquí teniu un parell d'imatges. Són espiadimonis de la família dels Calopterygidae. Suposo que la espècie deu ser Calopteryx virgo o bé Calopteryx xanthostoma. Costen molt de distingir l'una de l'altra i jo no en sóc cap expert. La de tons blaus i verds és un mascle. I la de tons marronosos crec que deu ser la femella.



A banda de les fotos vaig poder gravar-les una mica. És fascinant veure com cacen. S'estan a l'aguait a la punta d'una branca i quan veuen passar una mosca o algun altre insecte volador s'hi llencen i l'atrapen al vol. Immediatament tornen a la branca i repeteixen el procés.
No va ser fàcil fer les fotos perquè feia vent i les branques es movien molt, però a la fi vaig quedar molt satisfet amb els resultats.















Beines i llavors



Als testos del meu petit hort urbà hi apareixen d'en tant en tant uns petits trèvols. Com hi arriben les llavors? Doncs volant, llençades a pressió per les beines. 
Aquesta espècie s'anomena Agrella o Agret (Oxalis corniculata L.), però té molts altres noms: Agreta, Agulletes, Espantanovies, Fel i vinagre, Flor d’avellana, Lújula, Pa de cucut, Pa de cucut comú, Trevolet fals o Vinagrella.
Pot arribar a produïr fins a 5.000 llavors per planta i les beines arriben a llançar les llavors fins a tres metres de distància. A la imatge podeu veure el meu dit (per a que us feu una idea de l'escala) amb les llavors, les madures marronoses i les immadures blanques.
Una altra característica curiosa és que les fulles es pleguen a la nit i s'obren de dia. Fa unes floretes grogues molt maques però també molt petites.
Al següent vídeo he gravat com les beines llencen les llavors. Ho fan quan estan molt madures o quan es toquen. Costa una mica de veure com surten disparades les llavors perquè van molt ràpides.






Foto: http://www.floracatalana.net/
Vídeo: Jo mateix ;-)

Papallones i mantis


Quan surto a córrer en bicicleta pels voltants de Mataró sempre estic a l'aguait perquè sovint hi trobo coses interessants. Aquestes dues papallones les vaig veure en un pi pinyer just damunt del circuït de cros municipal. Se'm va fer estrany veure-les copulant perquè ja estàvem a la tardor i començava a fer fred. L'època de reproducció de les papallones ja havia passat feia dies.


I la mantis se'm va creuar per davant i gairebé l'aixafo amb la roda de la bici. Per sort la vaig poder esquivar, i em va donar temps a fer-li un parell de fotos amb el mòbil just abans que s'amagués entre les herbes. Aquesta la vaig veure en un turó que fa llindar entre Mataró i Argentona, vora la zona del Sorrall.


Escalada a la masia




Remenant fotos velles vaig trobar aquesta. Quins records! Ara fa més de 20 anys vam llogar una masia un grup d'amics: en Raimon, en Pep, en Joan i jo.
I com per aquella època m'apassionava l'escalada, ràpidament ens vam muntar un rocòdrom a les parets de la casa. A la foto podem veure en Josep Mª Cases, més conegut com a "Xuxe", uns dels mítics escaladors solsonins, pare de moltes vies de la paret de Canalda, i durant un temps el meu mestre. Qui l'aguanta és en Joan Soler, veí de l'Hostal Nou i un bon amic i company d'escalades.

Ens ho vam passar molt bé mentre vam tenir la casa, hi vam dedicar un munt de temps, diners i esforços en adecentar-la. Durant molt de temps havia estat abandonada i els baixos s'havien fet servir com a quadres. Recordo que el terra estava cobert per dos pams (literalment, no exagero) de merda dels animals que s'hi havien guardat. Qui sap si bens, cabres o vaques. Vam haver de treballar durant molts dies i trèiem la merda a carretons plens.
També vam haver de posar mobles, i portes i finestres. A l'hivern feia un fred que glaçava. Algun cop ens havíem trobat que no podíem posar la clau al pany del cotxe perquè s'havia glaçat.
El millor racó de la casa era el banc de la llar de foc. Allà hi torràvem pa i botifarres, i castanyes quan n'era temps. Però al final vam haver de deixar-la. Desavinences entre nosaltres van fer que cadascú se n'anés pel seu camí.

D'aquella mateixa època son les següents fotos. Ja fa més de vints anys, aleshores jo encara tenia cabells al cap. :) Les imatges són del rocòdrom que hi ha a Andorra. I jo surto a la foto del mig i a la de la dreta. Les fotos les va fer en Joan Soler. Disculpeu la mala qualitat, però fa vint anys només tenia una càmera analògica cutre, res a veure amb les càmeres digitals actuals.


Espantaocells

Aviat farà un any que una família de merles em visita diàriament. I se'm mengen les maduixes i els gerds del meu petit hort urbà. I remouen la terra dels testos cercant cucs.

He intentat espantar-les amb espantaocells, però ja veieu a la foto que no en fan ni cas. El primer dia es varen mirar l'àguila de lluny; se la miraven de reüll, com dient: Què es això? Però ja veieu que s'hi han acostumat i ja no en fan ni cas.

Al final el que m'ha funcionat ha estat passar un fil de pescar ben fi de banda a banda del terrat, passant a uns 15 cm. d'alçada per damunt dels testos. El fil els hi fa nosa i no saben com esquivar-lo. A la foto de sota podeu veure el fil protegint els maduixots.


I aquí un primer pla de la merla devoradora de maduixots:



CC (by-nc) Reconeixement – NoComercial. Amb la tecnologia de Blogger.